En connexió amb el nostre bebé
Em resulta força complexe resumir tot el que ens ha estat passant les darreres setmanes, perquè les paraules es queden curtes, però si hi ha una cosa que ho resumeix tot, és la nova connexió amb el nostre bebé.
L’Abril va començar a anar a l’escola per primera vegada, i els primers dies van ser molt senzills (només anava 1 hora i amb poquets companys/es a classe) i a continuació va començar a llevar-se incòmoda, amb llàgrimes contingudes als ulls, que poc a poc desmbocaven amb plors de “no vull anar a l’escola”. Jo li parlava de què la mama sempre la té present, que per la tarda teníem la sort d’estar totes juntes i fer tot allò que vulguéssim, també li vaig parlar de les situacions en les quals jo he trobat a faltar als meus pares o al meu company… Vaig recabar tot allò que el meu cap em deia que li podia ajudar a adaptar-se poquet a poquet. Ara bé, poques vegades li parlava convençuda del que “obtindria” de l’escola. A mi no m’agrada ni la idea de la sirena de l’escola, fer fila, pares/mares aquí i nens/es allà mentre esperem al mestre, si la nena plora avui l’acompanyes a classe però no ho facis tots els dies, cert distanciament del professorat…
Les primeres setmanes no sabia com ajudar-la, realment jo no estava conveçuda de res, tot ho posava en dubte: l’escolarització, l’escola que havíem triat, la logística amb horaris, l’inevitable atabalamenta d’arribar-hi puntual, la panxa que cada cop em pesa més, la manca d’autonomia de les nenes a aquestes hores del matí, nenes més cansades i més malhumorades (i mare també!!!). Tot ho veia bastant gris.
Poc a poc vaig començar a dominar la logística i coordinar els horaris d’una a les altres (els menjars i les migdiades), vaig començar a sentir-me més tranquila pels matins afegint un parell de rituals que a les nenes i a mi ens ajudés a connectar-nos amb alegria al nou dia, i parlar amb el mestre també em va ajudar.
Ara puc dedicar-li més temps exclusiu a la Lluna, el qual ella agraeix enormement. Fer activitats de vida pràctica com estendre la roba, fer pa, preparar suc natural de taronja, pelar ametlles, pintar i retallar amb la mama al costat fa que ella tot ho faci, aparentment, amb més calma.
L’Abril encara té sentiments contrariats d’apego i desapego amb mi però es va fent cada dia més a la nova situació. Ha fet amics i amigues noves amb qui aprèn cançons; ha explosionat el seu període sensible de lectoescriptura (sobre tot escriptura), comparteix moments d’amistat i també de reganyines amb aquestes noves persones.
I mentrestant, el meu cos m’anava dient que què passava amb el nou bebé, on cabia el nou bebé en la meva vida, i en la nova realitat. No sé si m’entendreu perquè són sentiments molt profunds. Pensava que “apuntar-me” a alguna activitat adreçada per a embarassades en concret em podria ajudar a estar a soles amb el bebé i connectar amb ell. Només buscar l’activitat adequada (en una ciutat petita, venint de BCN on l’oferta era molt variada), lligar caps amb els horaris i ritmes de la família, i pensar si en la setmana 33 o 34 potser ja estava molt avançada per començar depèn quina cosa, em va fer sentir que m’estava equivocant.
Ara intento trobar moments a casa on estar jo sola amb el futur bebé, fent estiraments, quedant-me estirada al sofà mirant el sostre o llegint un llibre que em vingui de gust (res de papers sobre preparació al part o criança respectuosa…) i permetre que el silenci em deixi sentir els moviments i sentiments del bebé.
Foto realitzada pel nostre amic David en la setmana 35 d’embaràs
Aquest bebé que ha fet tan poc soroll mentre ha estat a la meva panxa ara necessita que l’escoltem més que mai. Les meves amigues del Cercle de Dones ho saben, i per això em van dedicar un espai de l’última sessió que us vull explicar. Consistia en realitzar uns càntics de benvinguda al bebé, i després cada dona present portava un abalori per formar un braçalet o un collaret. Aquest braçalet m’acompanyaria durant el part i després a casa meva. Jo, a canvi, els hi he regalat una espelma que elles encendran a casa seva en quant les avisi que estic de part, així tota la nostra energia s’unirà pel bé de la sortida del nostre futur bebé a aquest món tan meravellós que l’acollirà amb amor i tendresa.
Gràcies Javi per ser el millor acompanyant que em pugui imaginar. Sempre, des de fa 10 anys.
Gràcies Abril i Lluna per entendre que l’amor d’una mare no es divideix, es multiplica. I que els bons moments estan per no parar-los Mai.
Gràcies amigues i companyes per ser-hi i proporcionar-me força espiritual.
Gràcies papa, mama, germana, sogre, sogra i cunyats per ajudar-me a fer aquestes darreres setmanes més fàcils.
Gracias abuela Dolores porque te siento siempre presente, siempre.
Gracias al resto de familia que nos adoráis y nos cuidáis en la distancia.
Amb emoció i llàgrimes als ulls, t’esperem bebé.
