Dies desordenats, dies cansats
Ternura, d’Oswaldo Guayasamín
Fa una setmana vaig passar uns dies molt dolents. Al final van acabar en tensió a la família, i a més a més, va resultar que no era l’única que estava ja mig esbojarrada, i una de les nenes va petar, i tota la família vam patir moments de desfogament, segur que moltes ho trobareu familiar.
Us ho explico per deixar en aquest raconet la impotència que vaig sentir i que de tant en tant m’arriba, amb major o menor grau, però que sempre esclata d’alguna manera.
Estem de vacances, als Pirineus, i tot és joia i diversió, no pot ser d’una altra manera!!! Però abans d’arribar aquí, ja vam passar dues setmanes a casa dels iaios a la platja, i les emocions han de trobar un moment de pau per descansar i ser assimilades, i de vegades costa parar la màquina inclús estant de vacances.
Estar de vacances serveix per a descobrir llocs nous, per a inventar-nos aventures, per a fer coses que la rutina de vegades ens frena a fer, i aquests dies sembla que la improvització és sovint la batuta que dirigeix la nostra vida.
Des de que tenim nenes, l’ordre en els horaris i els menjars ens han servit pel benestar de tota la família, sobre tot quan eren més petites. Ara que l’Abril ja molts dies no vol fer migdiades (mireu l’experiència de mamá (contra) corriente al respecte), el dia pot sortir tranquil o podem viure moments d’hipersensibilitat (li diria jo) i d’extra-demanda pel cansament acumulat. La Lluna, com té energia per viure 3 festivals de música seguits, o això creu el seu cos, doncs ho dóna tot fins que l’enreda tant que li passa alguna cosa (cops per algun lloc, pixades per doquier), excitada fins a l’infinit.
Moltes vegades les aventures de dies fan que les nits no siguin especialment de son profundes, perquè el cap els hi deu rodar, i si han vist animalets i demés, encara més. Així que les nits són cansades, i els dies són d’aventures d’aquí cap allà.
Un dia d’aquests, la demanda de les dues estava sent molt carregant, i el nostre cansament no ens deixava fer les coses amb més paciència i comprensió: tots dos veiem que se’ns estava anant de les mans. Demanar-li a l’Abril que sopés (quan cansada, era més que previsible que no volgués menjar), a la Lluna que deixés de pixar-se i s’estigués quieta sopant (quan estem en període d’adaptació sense bolquer)… A més a més, els hi demanàvem just quan se’ls i veia que pitjor estaven d’energia i més ajuda i suport necessitaven, però tot i així, tu penses:
“Li he deixar clar el que penso, li explico raonablement i ella pot decidir què fer però fins a cert punt.” I la nena tant de rotllo li entra per una orella i li surt volant per l’altra.
Maternitat, d’Oswaldo Guayasamín
I els plors i les veus van pujant, i de sobte t’adones que portem més d’una hora en una situació incomprensible, insostenible, i que no arriba enlloc. De sobte, una cançó, una broma, o una xorrada gegant fa que les dues nenes canviïn el xip, nosaltres ens mirem i veiem que l’aigua està arribant al seu cau, i sentim empatia perquè veiem que totes dues (el pare i jo, però sempre parlo en femení) ens sentim frustrades per no haver pogut parar aquest remolí abans.
I sempre que em passa, em dic: tranquil·la, són petites i el que més necessiten és autoestima, reforç i protecció. Ja hi haurà moments en els que la vida les farà plorar i sentir-se fora de sí. Però a la vegada em dic, elles viuen en llibertat de decisió i d’elecció, però vull que sàpiguen valorar el que tenen, inclús la mateixa llibertat que gaudeixen…
I m’acabo dient: d’aquesta situació aprenem a veure’ns els límits, a conéixer’ns millor, a relacionar-nos amb les altres persones… Aprenem a créixer
