Aran, la nostra preciosa filla

L1070948_web

 

Aquesta serà una entrada llarga, però molt íntima, d’una experiència totpoderosa, de superació, d’empoderament de la dona.

L’Aran, la nostra preciosa tercera filla, va arribar el passat 26 de novembre en una meravellosa i màgica nit de lluna plena. Després d’un embaràs on ella ha passat desapercebuda, on els síntomes no han sigut gens dolents, els seus moviments a la panxa dolços i en gran part tranquils, va obrir-se pas en el món exterior en un part conscient, vaginal-natural, sense anestèsies, i molt desitjat.

Tothom et diu que a més fills, més fàcils i ràpids són els parts. Doncs cada dona, cada bebé, i cada part és un món. La Lluna i l’Abril van sortir abans de les 40 setmanes, així que en aquest cas ens vam precipitar en imaginar-nos que acabaria passant el mateix. Com deia, l’embaràs havia estat molt bo, però des de les 36 setmanes la pressió a la pelvis i el sacre, l’encaixament del cap i demés, feien que em sentís incòmoda i amb certa sensació de què podria tornar a avançar-se com les altres.

Jo li deia a les meves amigues: “abans que arribi la criatura, necessito un respir de veritat. Per això estic esperant què la meva mare arribi a la 37 setmana i ens cuidi una mica a totes plegades”. I ma mare va venir, i va fer de tot a casa, menjars, rentar la roba, endreçar, etc. I els dies passaven, i l’Aran es feia notar amb moltes contraccions diàries.

Vaig decidir que faria que l’espera fos més curta posant de la meva part. Sortia a caminar, feia estiraments, prenia infusió de gerds, i va arribar la setmana 40 i em van fer monitors. “Doncs, aquí tens els papers per si arribem a la setmana 41+3 parlaríem d’induir-te el part”. Allò em va fer mal a l’ànima. No estava preparada a acceptar una inducció, jo volia un tercer part naturalment pur. Em feia pànic, i ho pensava molt, massa diria jo.

Les nenes ja havien estat avisades feia molts dies que potser una nit marxàvem el papa i la mama perquè neixés l’Aran. Elles podien palpar la meva tensió. La del pare es deixava notar menys, però també hi era.

I vinga contraccions, de dia i de nit. I jo li deia al Javi: “aquesta vegada tinc dubtes de quan serà realment el moment d’anar de part a l’hospital”. En 4 ocasions vaig arribar a agafar el rellotge per calcular la freqüència de les contraccions, fins que una vegada va ser La De Veritat.

“Mama, avui m’en vaig a Madrid jo sola a passejar, a “despejar-me”, em sento una mica enclaustrada en aquest poble esperant posar l’ou”. Vaig agafar el cotxe, i vaig passar tot el matí i migdia a Madrid. Qui em diria que aquella mateixa nit neixeria l’Aran.

Les contraccions van començar, com totes les nits, i en arribar les 22h jo ja estava prou cansada i m’asseia, i sentia que les contraccions, com cada nit, es paraven. I em vaig esforçar i em vaig quedar de peu, pensant, vinga, així fas feina i això avançarà. Cansada, em vaig estirar al llit i res, les contraccions continuaven mooooolt espaiades. Fins que van començar a molestar-me i no podia seguir estirada, i tot i dir-me el Javi que descansés per si al final em posava reament de part, em vaig haver d’aixecar per les molèsties que ja sentia.

De sobte, les contraccions eren cada 3 minuts. Vaig respirar, i vam agafar ràpidament les coses per anar a l’hospital. El cos és molt savi, i l’Aran havia necessitat tots aquells dies per quedar-se enganxada a mi, encara al meu ventre.

En arribar a l’hospital, per sort, les contraccions havien fet la seva feina i ja estava dilatada de 6 centímetres. El meu cos i la meva ment sabien que l’Aran no trigaria molt en sortir, i realment tot va rutllar amb molta facilitat. La Susana, una matrona maquíssima, no la vam necessitar avoi res. Jo necessitava estar sola exclusivament amb en Javi, qui m’ajudava en tot moment a continuar concentrada respirant en cada contracció. Meditacions i visualitzacions de llocs on haguéssim estat molt feliços, amb aire pur, estant conectades a la naturalesa.

“Ajuda’m”, li deia en ocasions. Això ell sabia que significava: “estigue’s amb mi, que jo sé que ho estàs, i ofereix-me unes paraules amb aire fresc”. “Ara mateix estem arribant als Pirineus, concretament a Benasque, i mires el riu i respires profundament i sents com l’aire entra pels teus pulmons”. Així és com jo he aconseguit superar “el dolor” dels dos parts naturals que he tingut.

Són moments inoblidables, m’he quedat novament amb les ganes de gravar-ho i veure’m parir jo mateixa. És un control físic sobre el meu cap, la meva raó, que em sembla fulminant. És poderós.

Vaig sentir que volia emputjar, però presentia que no estava dilatada del tot, li vaig dir al Javi. Vam cridar la Susana, i em va comentar que tal i com jo sentia, no estava en dilatació completa però si tenia ganes d’apretar que ho fes, que m’aliviaria. I ho vaig fer, i és un estat gloriós, d’energia pura. El final del camí arriba, després de 9 mesos de gestació, després d’haver conçebut la teva criatura i haver-la fet créixer a dintre teu, en aquest moment de por i d’exaltació a la vegada, ja veus que tot allò acaba per començar una altra història, en realitat la mateixa, fora del teu cos. Una separació necessària per la qual havia de preparar-me. Probablement la meva tercera i última criatura, la meva última experiència reproductiva, quina pena em feia sentir que fos la meva darrera nena, però faria tot el possible per sempre fer-ho més conscientment i amb més satisfacció i felicitat.

Em va dir que em tumbés a una camilla, i jo amb tota la lucidesa del món, de sobte, després de l’estat semi-inconscient del dolor controlat de les contraccions durant la dilatació, li vaig dir: “tumbada lo veo difícil, pero de pie ni de coña”. “Vamos a probar”. Quina màgia té el cos. Jo, cansada, vaig sentir com el meu cos i la meva respiració es recuperava gràcies a què em vaig tumbar i les contraccions vang deixar de ser tan intenses i es van espaiar. El cos està preparat per frenar el ritme abans de l’expulsiu. Ho vaig intentar i li vaig dir a la Susana: “no sé, siento como si no acabara de bajar, no sé.” “Ah, y nada de donar el cordón”. Aquesta vegada preferia no donar el cordó al band de sang. Tot allò indicava que alguna cosa seria diferent a les altres. L’expulsiu va necessitar algunes forçes extres meves més de les que m’imaginava comparant amb l’anterior part.

Vaig agafar tota l’aire de l’Himalaia, on ens vam conéixer en Javi i jo, i totes les forçes de les dones de la meva vida, la meva mare, la meva germana, les meves iaies, les meves amigues… i vaig emputjar mentre en Javi pensava que em reventaria la cara de tan apretar. La criatura va coronar, la flor es va obrir, i va tocar parar perquè la nena portava una bolta de cordó. Jo ho sabia, jo sabia que no acabava de baixar per alguna cosa. I a sobre, al final, tampoc vam poder deixar que el cordó bategués fins al final perquè el van haver de tallar. “¿Está bien está bien? Estava una miqueta morada, però sabíem que estava bé.

Va plorar, perquè li havia costat molt sortir, però va arribar amb pau i amor, amb felicitat i tranquilitat, tal i com m’havia imaginar. Per a sorpresa nostra, que no sabíem el sexe, va ser una altra nena. L’Aran.

Gràcies Javi per ser el millor acompanyant, la millor doula que mai em pogués imaginar. Gràcies per aquests 10 anys junts des que ens vam unir a prop dels Himalàies.

Gracias mama por ser la mejor madre que nunca haya podido desear tener.

Gracias amigas de siempre, y las de ahora, por envolverme de fuerza y energía (el Ritual de Bienvenida a Aran será siempre inolvidable).

Gracias familia por estar ahí en Todo momento.

Gràcies Lluna i Abril per ser sempre tan comprensives i pacients, tot i ser tan petites.

Spread the word. Share this post!

4 Comments

    • unamicamesijaesta

      Saps que hi ha hagut també instants de por i de descontrol emocional… però al final, tot flueix 😉

  1. Elena

    Responder

    Gràcies per compartir-ho Montse. A mi també se m’entelen els ulls. Visca l’amor i la pura Mare Natura!!

    • unamicamesijaesta

      Elena… tu formes part d’aquest camí cap a la maternitat conscient. Gràcies per ser un SOL d’amiga i de mare per a les teves criatures 😉

Leave Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *